Arxius

Pollets de pàrids / polluelos de páridos / parid chikcs

L’anellament de pollets de pollets de pàrids en caixes-niu és molt habitual.

Tot i que els materials amb que fan els nius i, sobretot, l’observació dels pares ens poden facilitar molt la feina, hi ha algunes diferències notables que ens permetran identificar fàcilment els pollets de les espècies més freqüents: mallerengues carboneres (Parus major), mallerengues blaves (Cyanistes caeruleus) i mallerengues emplomallades (Lophophanes cristatus).

No oblidem tampoc que, en alguns casos, ens podem trobar també postes mixtes que es poden produir quan una de les espècies ocupa el niu que ja té ous d’una altra.

Per determinar correctament l’espècie hi ha tres factors a tenir en compte: la mida (1), la coloració de les plomes del cos (2) i la de les boqueres (3).

1. La mida de les mallerengues blaves és clarament menor que la de mallerengues emplomallades i carboneres.

© Jordi Cerdeira i Ribot

2. Pel que fa a la coloració dorsal, mentre que la mallerenga emplomallada és clarament marró, la de mallerengues blaves i carboneres té una tonalitat més verdosa. La part del pit i ventral és més groga en mallerenga blava que en la carbonera i només apareix la corbata negra en mallerenga carbonera. La mallerenga emplomallada és de pit marró molt clar, gairebé blanc i amb la típica línia negra en forma de collar al coll.

3. Les boqueres (comissures del bec) són l’altre característica que pot ajudar molt, i encara més si no tenen el plomissol desenvolupat. A mallerenga carbonera, són d’un groc pàl·lid, gairebé blanc, mentre que a les altres espècies són clarament grogues.

____________________

El anillamiento de polluelos de páridos en cajas nido es muy habitual.

Aunque los materiales con que construyen los nidos y la observación de los padres nos pueden facilitar enormemente la labor, hay algunas diferencias notables que nos permitirán identificar fácilmente a los polluelos de las especies más frecuentes: carbonero común (Parus major), herrerillo común (Cyanistes caeruleus) y herrerillo capuchino (Lophophanes cristatus).

No olvidemos tampoco que, en algunos casos, podemos encontrarnos con puestas mixtas que se producen cuando una de las especies ocupa el nido que ya tiene huevos de otra.

Para determinar correctamente la especie hay tres factores a tener en cuenta: el tamaño (1), la coloración de las plumas del cuerpo (2) y la de las boqueras (3).

1.El tamaño del herrerillo común es claramente inferior al de carbonero común y herrerillo capuchino.

2.En lo referente a la coloración dorsal, mientras que el herrerillo capuchino es claramente marrón, la de carbonero y herrerillo común tiene un tono más verdosa. La zona del cuello y ventral, es más amarilla en herrerillo común que en carbonero y solo aparece la corbata negra en carbonero . El herrerillo capuchino tiene pecho marrón muy claro, casi blanco, con el típico collar negro en cuello.

3.Las boqueras (comisuras del pico) son otra de las características útiles, y aún más si no tienen formado el plumón corporal. En carbonero común, son de un amarillo pálido, casi blanco, mientras que en las otras dos especies son claramente amarillas.

_____________________________________________________

The ringing of tit chicks in nests boxes is very common

Althought the materials with which they build the nests and the observation of the parents can greatly faciitate our work, there are some notable differences that will alow us to easily identify the chicks of the most frequents species: great tit (Parus major), blue tit (Cyanistes caeruleus) and crested tit (Lophophanes cristatus).

Let’s dont forget either that, in some cases, we can find mixed brood that occurs when one of the species ocuppies the nest that has eggs from other.

There are three factors to see: the size (1), the body feathers coloration (2) amb the colour of mouths (3).

1.The blue tit is clearly smaller in size than great and crested tits.

2.Regarding the dorsal coloration, while the crested tit is clearly brown, the blue and great tit have a more greenish hue. The neck and ventral area is more yellow in blue tit than in great tit and only in great tit appears the black tie. The crested tit, has a very light brown chest, almost white, with the typical black collar on its neck.

3.The mouths (corners of the beak) are another useful feature, and even more so if the body down is not formed. In great tit they are pale yellow, almost white, while in the other two species they are distinctly yellow.

Passer domesticus: Identificació de mascle hivernal / Identificación de macho invernal / Winter male identification

© Jordi Cerdeira i ribot          Femella
© Jordi Cerdeira i Ribot      Mascle

El pardal domèstic (Passer domesticus), presenta un clar dimorfisme sexual. Els mascles tenen colors més cridaners amb tons d’un marró teula al dors, ales, clatell i costats del cap; pili gris i gola, pit i línia ocular negra. Les femelles i els joves, en canvi, són de tons molt més clars, sense contrast i no tenen taques negres.

Els mascles, a més, mostren diferències significatives entre l’època reproductora i l’hivernal. A l’iniciar la reproducció augmenta considerablement el negre al pit i gola i es fa més evident el contrast al adquirir tons més brillants. El bec deixa de ser groc per agafar color negre. Mentre que el canvi en la coloració del bec es deu a temes hormonals, la variació en la coloració de les plomes és per desgast. Quan són noves, presenten un extrem amb colors marró clar que, quan es desgasti, permetrà aflorar el color negre, gris o teula intens de la resta de la ploma.

© Jordi Cerdeira i Ribot                                         Foto 1

Les fotografies 1 i 2 corresponen a un mascle que acaba de mudar. Els colors molt apagats; la poca quantitat de gris al pili i de negre al pit i gola; el poc habitual contrast de les línies oculars ben marcades i el bec groc li donen un aspecte inusual. A mida que s’acosti la primavera, amb el desgast de les plomes, anirà apareixent més gris al pili i augmentarà el negre de coll i pit i ja serà fàcilment identificable.

_______________________________

El gorrión común (Passer domesticus), presenta un claro dimorfismo sexual. Los machos muestran tonos pardo rojizos en dorso, alas, cogote y lados de la cabeza; píleo gris y garganta, pecho  y línea ocular negra. Las hembras son de tonos mucho más claros y no presentan manchas negras.

Los machos, además, muestran diferencias significativas entre la época reproductiva y la invernal. Al acercarnos a la época de reproducción aumenta considerablemente la cantidad de negro en pecho y garganta y se hace más evidente el contraste al adquirir tonos más brillantes. También el pico deja de ser amarillo, para volverse negro. Mientras que el cambio en el color del pico se debe a factores hormonales, la variación en la coloración de las plumas es por desgaste. Las plumas nuevas presentan un extremo de color marrón claro que, al desgastarse, dará paso al negro, gris o teja del resto de la pluma.

La fotografía corresponde a un macho que acaba de mudar. Los colores muy apagados; la poca cantidad de gris en píleo, de negro en pecho y garganta; el poco habitual contraste de las líneas oculares bien marcadas y el pico amarillo le dan un aspecto inusual. A medida que se acerque la primavera, con el desgaste de las plumas, irá apareciendo más gris en el píleo y aumentará el negro en pecho y garganta y ya será fácilmente identificable.

© Jordi Cerdeira i Ribot                                     Foto 2

_____________________

The House Sparrow (Passer domesticus) shows an obvious sexual dimorfism. The males have back, wings, neck and sides of the head red-brown; grey crown and throad, breast and eye-line black. Females have paler colors and haven’t black parts.

Males have significant differences between breeding and wintering seasons. In breeding season, increase the black color in throad and breast and the colors are brighter. The beak is yellow in winter and black in breeding season. While the change in the color of the beak is due to hormonal factors, the variation in the coloration of the feathers is due to wear. New feathers have a light brown tip that, when worn, will give way to the black, gray or tile of the rest of the feather.

In the pictures 1 and 2, there are a bird that just finish the moult to male feathers. The colors are very weak, there are few grey in crown, very few black in throad and breast and has an inusual contrast in eye lines. It likes unusual.

As spring approaches, with the wear of the feathers, more gray will appear on the crown and the black on the chest and throat will increase and it will be easily identifiable.

Hippolais polyglotta: Identificar i datar / Identification and aging

© J. Cerdeira                               Foto 1

La bosqueta vulgar (Hippolais polyglotta) i la bosqueta icterina (Hippolais icterina) són relativament fàcils de confondre per la semblança de la seva estructura corporal i les tonalitats groc-verdoses que presenten. Al camp, amb l’ala plegada, una prolongació de les primàries més llarga que les terciàries visibles ens servirà per diferenciar la inusual bosqueta icterina de la vulgar que té una projecció de primàries més curta, de només la meitat de les terciàries (veure foto 2).

En mà, la fórmula alar ens aclarirà ràpidament els dubtes: En la bosqueta vulgar la P1 és més llarga (sobrepassa les cobertores primàries) i, sobretot, la P2 és més curta de manera que és superada clarament per la P3, la P4 i, sovint, la P5 i fins i tot la P6. En la bosqueta icterina, la P1 és curta i no sobrepassa les cobertores primàries i la P2 és més llarga de manera que només la P3 i, algun cop, la P4 la superen i per poc (veure foto 3).

© Jordi Cerdeira i Ribot Foto 2

A l’hora de datar aquest ocell a la tardor, el millor tret a observar és el color de l’ull: mentre que a l’adult l’iris és marró clar, als juvenils és marró fosc. És important recordar que tant adults com juvenils acabaran fent una muda completa a les àrees d’hivernada que farà el plomatge indistingible a la primavera. Abans de marxar només mudaran petites i mitjanes cobertores i, rarament, una o dues grans cobertores, pel que el criteri per datar a partir de l’observació de les plomes, serà l’estat de les plomes de vol: noves en els juvenils i molt desgastades en els adults.

L’exemplar capturat avui era un juvenil (Euring 3) amb l’ull marró fosc (foto 4) i poc desgast a les plomes de vol (foto 5).

________________________________________________

© Jordi Cerdeira i Ribot                           Foto 3

El zarcero vulgar (Hippolais polyglotta) y el zarcero icterino (Hippolais icterina) son sílvidos relativamente fáciles de confundir por su estructura corporal y la coloración amarillenta. En el campo, una prolongación de las primarias más larga que las terciarias visibles en el ala plegada nos permiten separar al inusual zarcero icterino del vulgar que tiene una prolongación de las primarias más corta, de solo la mitad de las terciarias (ver foto 2).  En mano, la fórmula alar nos sacará rápidamente de dudas: en el zarcero vulgar la P1 es más larga (sobrepasa la coberteras primarias) y, lo más evidente, la P2 es más corta de forma que es superada claramente por la P3, la P4 y, frecuentemente, por la P5 y hasta la P6. En el zarcero icterino, la P1 es más corta que las coberteras primarias y la P2 es más larga de forma que sólo la P3 y, ocasionalmente, la P4 la superan, y por poco (ver foto 3).

© Jordi Cerdeira i Ribot                                  Foto 4

Para datar este pájaro  en otoño, la mejor característica es el color del ojo: mientras que en aves adultas es marrón claro, en los juveniles es marrón oscuro. Es importante recordar que tanto adultos como juveniles terminaran realizando una muda completa en sus cuarteles de invierno por lo que sus plumajes serán indistinguibles en primavera. Antes de partir, sólo mudaran pequeñas y medianas coberteras, y, raramente, una o dos grandes coberteras, por lo que el criterio para datar en función del plumaje será el estado de las plumas de vuelo: nuevas en juveniles y muy desgastadas en adultos.

El ejemplar capturado hoy era un juvenil (Euring 3) con iris marrón oscuro (foto 4) y poco desgaste en plumas de vuelo (foto 5).

________________________________________________

© Jordi Cerdeira i Ribot                  Foto 5

The Melodious warbler (Hippolais polyglotta) and the Icterine warbler (Hippolais icterina) are easyly confused by his similar body estructure and yellowish colors. In the field, a primaries prolongation more longer than the tertials show that’s the more inusual icterine warbler. Melodious warbler has a primaries prolongation more shorter, a half of the lenght of tertials (see photo 2). In the hand, wing formula is clear: In melodius warbler P1  is longer than primary coverts and P2 is shorter than P3, P4 and, some time, that P5  and P6, In icterine warbler, P1 is shorter than primary coverts and P2 is more longer and only P3 and, sometimes, P4 outweigh it very little (see photo3).

For aging this bird in atum, the best feature is the color of eyes: light brown in adults and dark brown in juveniles. Its important remember that adults and juveniles will make a complete moult in his wintering areas. Before leaving, moult only little and medium coverts and, sometimes, one or two great coverts. If we want to be dated with the plumage, we looking fort the wear: the feathers are news in juveniles and very wears in adults.

The bird catched today, was a juvenile (Euring 3) with dark brown iris (foto 4) and only with a few wear in the wing feathers (foto 5).

 

Phoenicuros ochruros gibraltariensis: Primer hivern i mascle adult / Primer invierno y macho adulto/ First winter and adult male

Foto 1                           © Jordi Cerdeira i Ribot

A principis de març el desgast a les plomes de vol dels ocells és notable i els contrastos entre plomes juvenils no mudades i plomes mudades a la primera muda post-juvenil és molt marcat.

En aquest exemplar de primer hivern de cotxa fumada (Phoenicuros ochruros)  (fotografies 1, 2 i 3) es veu clarament que les cinc grans cobertores més externes d’un to més marró pertanyen al plomatge juvenil, mentre que les internes, de tons lleugerament grisosos, van ser mudades durant la muda post-juvenil (veure fotografia 2).

Foto 2                                   © Jordi Cerdeira i Ribot

Aquesta espècie també pot mudar les terciàries i alguna secundària, però en el nostre cas, només la primera de les terciàries, la més petita, va ser mudada. El desgast important a que estan sotmeses aquestes plomes dificulta encara més detectar el contrast amb les altres terciàries encara juvenils, però si ens hi fixem veurem que tenen un to més marró i menys grisenc que la petita (veure fotografia 3).

L’altre cotxa fumada que hem capturat avui és un mascle adult de la subespècie gibraltariensis (fotografies 4 i 5).  No presenta cap tipus de contrast a les plomes de vol (edat Euring 6) i presenta l’aspecte típic dels mascles de Phoenicurus ochruros gibraltariensis: Coloració principalment grisa amb cara i pitet negre (veure fotografia 4). La coloració grisa del capell es manté cap al clatell i parts dorsals (veure fotografia 5).

L’altre subespècie present a la Península Ibèrica, Phoenicuros ochruros aterrimus, té mascles amb la coloració fonamentalment negra i només presenta el to gris al capell amb un notable canvi a negre a partir del clatell.

Foto 3                © Jordi Cerdeira i Ribot

________________________________

A principios de marzo, el desgaste en plumas de vuelo es notable en aves de primer invierno y los contrastes entre plumas juveniles no mudadas y plumas mudadas durante la primera muda post-juvenil es muy marcado.

En este ejemplar de primer invierno de colirojo tizón (Phoenicuros ochruros) (fotografías 1, 2 i 3) se aprecia claramente que las cinco grandes coberteras más externas de tonalidad más marrón pertenecen al plumage juvenil, mientreas que las internas, de tonos ligeramente grisáceos, fueron mudadas durante la muda postjuvenil (ver fotografía 2).

Esta especie también pude mudar terciarias y alguna secundaria, pero en nuestro caso, sólo la primera de las terciarias, la más pequeñas, fue mudada. el desgaste importante a que están sometidas estas plumas dificulta la detección del contraste con las otras terciarias, pero si nos fijamos veremos que tienen un tono más marrón y menos grisáceo que la pequeña (ver fotografía 3).

Foto 4                             © Jordi Cerdeira i Ribot

El otro colirojo tizón capturado hoy era un macho adulto de la subespécie gibraltariensis, la típica en nuestra área (fotografías 4 y 5). No muestra ningún tipo de contraste en plumas de vuelo (edad Euring 6) y presenta la coloración típica de de los machos de Phoenicurus ochruros gibraltariensis: color principalment gris con la cara y pecho negros (ver fotografía  4) . La coloración gris del píleo se mantiene hacia el cogote y partes dorsales (ver fotografia 5).

La otro subespecie ibérica que podria llegar sólo excepcionalmente a nuestra área, Phoenicuros ochruros aterrimus, tiene machos con coloración fundamentalmente negra y sólo presenta tono gris en píleo, con un notable y brusco cambio a tonos negros des del cogote.

___________________________

At firsts of March, wear in flight feathers is notable in first winter birds and the contrast between not moulted and  moulted feethers is clear.

In this first winter bird of Black redstart (Phoenicuros ochruros)  (photo1, 2 and 3) it’s easy to see that the outermost five greater coverts with a brown color are juvenile feathers. The innermost, with a greyish tone, were moulted in post-juvenile moult (see photography 2).

Foto 5                                        © Jordi Cerdeira i Ribot

This specie can moult the tertials and some of secundaries, but in our bird, only the first of the tertials, the most litlle, was moulted. We can see, that it’s more greyish that the others tertials (see photo 3).

The other black redstart caughts today is an adult male of gibraltariensis subspecie (photos 4 and 5).  It doesn’t show contrast in flight feathers (age Euring 6) and it’s a tipically male of  Phoenicurus ochruros gibraltariensis of mostly grey coloration with black face, throad and breast (see photo 4). Grey coloration of crown go down to nape and back (see photo 5).

The other iberian subspecie that exceptionally can arrives to our area, Phoenicuros ochruros aterrimus, has males with black coloration and only show grey color in crown with a significant and abrupt change to black color in its nape.

Erithacus rubecula vs. Luscinia megarhynchos

L. megarhynchos © Jordi Cerdeira i Ribot

Tot i que els adults del rossinyol (Luscinia megarhynchos) i el pit roig (Erithacus rubecula) són molt diferent, els juvenils d’ambdues espècies són fàcils de confondre pels anelladors novells.

La diferència de mida és una característica que permet diferenciar ambdues espècies sense problemes: el rossinyol és molt més gran que el pit roig. També el color general és útil: de tons marró vermellosos en el rossinyol i groc-verdosos en el pit roig. Però hi ha un altre tret encara més evident: la cua.

E. rubecula © Jordi Cerdeira i Ribot

Mentre que al pit roig (foto 2) la cua és de color negre amb una tènue vora groc-verdosa; la del rossinyol (foto 1) és  marró-vermellosa.

_________________

Aunque los adultos del ruiseñor (Luscinia megarhynchos) y del petirrojo (Erithacus rubecula) son muy diferentes, los juveniles de las dos especies son fáciles de confundir por anilladores noveles.

La diferencia de tamaño es una característica que permite  diferenciar las dos especies sin problema: el ruiseñor es mucho más grande que el petirrojo. También el color  general es útil: tonos parduzcos en ruiseñor i amarillo-verdosos en petirrojo. pero hay otro factor aún más evidente: la cola.

Foto 1 © Jordi Cerdeira i Ribot

Mientras que en el petirrojo (foto 2) la cola es negra con un tenue ribeteado amarillo-verdoso; la del ruiseñor (foto 1) es pardo rojiza.

______________________________________________

The adults of Nightingale (Luscinia megarhynchos) and Robin (Erithacus rubecula) are very differents, but theirs juveniles are easily confused by novice ringers.

Foto 2 © Jordi Cerdeira i Ribot

The size is a good way to differenciate both birds without problems: nightingale is much bigger than robin. The general color is another good system: nightingale has readish brown tones and robin is greenish yellow. The most obvious feature, however, is the tail.

The tail is black whith a faint greenish yellow edge in robin (photo 2) and readish brown in nighttingale (photo 1).